Mística atea. Sobre la poesía de Hector Solsona.

El poema es el amor realizado del deseo que permanece deseo.

Le poème est l'amour realisé du désir demeuré désir.

                         RENÉ CHAR, Los que permanecen, en Furor y Misterio, 1938-1944

Hector Solsona Quilis ha publicado por fin el poemario que sus amigos de Universidad esperábamos desde aquellos años de bendita y entusiasta juventud. Ha tenido que madurar, amar y sufrir, vivir en una palabra, para regalarnos esta magnífica obra poética. Como la define él mismo: Poesía atea mística amorosa y existencialista. Lo que me ha dado a ver, saber y sentir la vida.
Las pinturas que ilustran el libro pertenecen a mi colección "Iluminaciones", inspirada por la poesía sufí de Ibn Arabi que María Zambrano me dio a conocer. Poesía sufí de la que es deudora la mística del XVI y por supuesto Hector Solsona, impenitente lector. 
A continuación las palabras que escribí recién finalizada la lectura de Santo Rosario.  

Mentimos con el lenguaje que inventamos. Mentimos siempre pues, pero el poeta nos salva con su mentira. Nos salva de enredarnos en la monotonía del rezo, ¿o ese es el filósofo? Torre de marfil, ruega por nosotros. 

Tardes de verano en la penumbra de las casas con las mujeres rezando el rosario. Las letanías a la Sancta Dei Genetrix, al sucederse una a otra de manera uniforme, crean un flujo de oración caracterizado por una insistente alabanza-súplica. Flujo insistente que permitía en forma de canto monótono el paso del tiempo. ¿Qué seras de mayor? Astronauta, enfermera. ¿Ser mayor? No existía el futuro más allá del comienzo de curso. Como un Libro de Horas, los eventos nos marcaban el calendario del futuro. Y ahora cuando ya estamos en aquel futuro ni pensado ni tan siquiera soñado, ¿qué somos de mayores? 

La confesión es un método que puede aplicarse a todo género literario y en cualquier estilo, también a la poesía. Mas aún: toda poesía es confesión (el resto de géneros no necesariamente) porque habla desde la propia herida. Hector Solsona confiesa haber lamido sus heridas, haber transitado las cavernas del corazón y ver su vida en un hilo. Ha vuelto y no es anónimo, tiene rostro y máscara. Como poeta canta su deseo que permanece deseo, pero él sabe que fue amor realizado. 

Rosa Mascarell Dauder

Madrid, 15 mayo 2015

SOLSONA QUILIS, Hector; Santo Rosario

Albatros Ediciones, 2015

Testimoni mut

Exposició de fotografia i poemes Testimoni Mut, de Dídac Martínez Aparisi, fotògraf (Gandia, 1969) i Josep Carles Català Castelló, escriptor i filòleg (Real de Gandia, 1977). Tasia, Russafa, València febrer-març 2013.

Vivim al segle XXI, però en una societat d'abans de la Il·lustració, una societat de servents que educa a servents, per molt que es parle de creativitat i emprenedors. Els sistemes educatius es basen en criteris d'eficiència desfasats dissenyats per a formar bons treballadors i bons soldats, es a dir, gent estúpida o que es comporte com a tal i no que done mal de caps als generals i encarregats. D'altra banda, ens fica baix l'avaluació de criteris externs i uniformes. Però una persona no es pot quantificar. Continuar emprenyats en fer-ho descartant alternatives no ens porta més que a sofriments personals, per que acabem sense creure en nosaltres mateixos i sense controlar la nostra vida.

A que ve açò a una exposició d'art? L'art es suposa que es un entreteniment, lluny de les coses serioses, un mon d'evasió. Açò si ens pensem com consumidors, però que passa si som els creadors? 
Un artista al seu taller, a la seva taula de treball, pot ficar-se metes i mesurar-se amb els millors de tots els temps, pot superar les seves debilitats dia a dia i aconseguir una veu pròpia. No necessita dels criteris d'un comité d'avaluació. Amb una mica d'honestedat amb si mateix, sap el camí que li queda per davant. Es lliure. 
Ara be, els mediocres, som capaços de superar l'enveja que ens donen aquestos esperits excel·lents? Mirant les fotografies de Dídac m'admirava del seu ull capaç de captar la bellesa i el sentit de les coses més quotidianes, de aquelles que passem pel costat i no ens adonem. I quan Josep Carles va ficar veu a les imatges, ja no podia creure com semblant simbiosi era possible. La poesia es el llenguatge secret de les coses, algú va dir, i es cert que Josep Carles ha estat capaç de revelar-nos eixe llenguatge. 
Els bancs del parcs i els racons de la ciutat han deixat de ser testimonis muts. Ja no els vorem igual des de que Dídac i Josep Carles es han fet veure que estan ahí i que tenen coses a dir, que donen que pensar. I això es l'art: una crida als sentits que ens desperta, donant-nos al mateix temps que pensar.
Diuen que els artistes son aquells capaços de viure la relació íntima entre el seu interior i l'interior de les coses, més enllà del que a simple vista veiem la resta dels mortals. Però podem dependre a mirar així, es un exercici de voluntat anar més enllà del obvi i penetrar la superfície del que ens envolta. Es aquesta una acció que modifica la nostra percepció i alhora ens canvia a nosaltres mateixos, ens “dilata l'ànima” dirien els antics. 
No se si seria una utopia voler entrar al segle XXI ja d'una vegada, deixant enrere educacions de senyors i servents. Construir una societat de persones que sàpiguen ficar-se metes i superar-se, que tinguen judici i criteri propi, que siguen valents per donar la cara del que fan i que siguen capaços de valorar l'excel·lència allí on la vegen, i aplaudir-la. Una societat de bons artistes com a bons ciutadans. 

El Col·lectiu Obertament ha apostat per una educació diferent, una educació que eix de dins i no ve regulada de fora, que demana persones actives i no boles de fang llestes per a donar-los forma. Un exemple que deuria condir a tots els centres d'ensenyament, per que de persones lliures, de persones que saben i poden emetre els propis judicis, es des de l'única base que es pot crear una societat democràtica.  

A les nostres mans està. 

Rosa Mascarell, febrer 2013

Tant Dídac com Josep Carles son membres i treballen amb el Col·lectiu Öbertament, una associació, sense anim de lucre, integrada per persones creatives afectades per una malaltia mental i que utilitzen l'art i la creativitat com a forma d'expressió, comunicació i acció social. Amb aquest col·lectiu, Dídac Martínez va participar com fotògraf i editor digital a l'exposició "FUNAMBULISTES, llum i obres de la malaltia mental" l'any 2012 al MUVIM.

Josep Carles Català es a més a més membre del grup Saforíssims.

Blog de Dídac Martínez: http://dedidacfotosgandia.blogspot.com.es/

Blog de Josep Carles Català: http://rapsodiasonora.blogspot.com.es/

Blog del Col·lectiu Öbertament: http://colobertament.blogspot.com.es/

Attrited Roads

Never look down to test the ground before taking your next step; only he who keeps his eye fixed on the far horizon will find the right road. 

Dag Hammarskjöld

Hammarskjöld was according to president Kennedy ‘the greatest statesman of our century’.

The industry needs obedient labour with applied intelligence to the received order- not more, not less. According to this necessity the education system prepared adequate workers. However, the industry on one hand began to robotise itself and on the other it started shifting into emerging markets.

Our contemporary society of thought based on communications technology doesn’t need obedient labourers anymore- maybe still loyal soldiers- it needs individuals with ideas. The problem is that our education system continues forming such compliant workers. For the industry it’s essential that no error is committed and that’s how the young are trained: errors lead to failure, deviations towards expulsions.

This means that we turn to our job at this point in time without applying the risk of having new ideas, with fear of stepping on new grounds. With fear to decide outside the attrited roads. 

Initially published in Spanish for EQUANIMA 29/03/12

Translated by Marina Carbó

Picture: Rosa Mascarell "Simbiosis" (fragment) 

Gold, thread and egg tempera on panel

Arts Power

Painting is an art, and the art in its whole is not a vain objets creation which get lost in the void, but a power which has a goal and must serve to the evolution and to the refinement of the human soul. 

Wassily Kandinsky, 1912

Art is not the same visualised from the marketplace than lived within the workplace. This space of creation is what I wanted to bring forward with these ten short essays, outlines of personal reflections for EQUANIMA.

The working methodology in the development process of a painting, the relationship with the materials, calculated improvisations, knowledge and passion towards the work, having own judgment and striving to accomplish a dream, are experiences worth sharing when you’re an artist.

To make such exchange of insight possible, remember that to think is to do and to do is to think, that cognitions with no sensitivity equals emptiness and that humble interactions between people is the key to progress and wisdom within a culture.

If innovation and creativity are important we should stand up for such with action, making the right decisions, promoting and developing them in our work and that of our colleagues.

Art binds action and thought together. It is useful creation because when being created it personally enriches oneself, and when sharing it embeds mutual progress.

Initially published in Spanish for EQUANIMA 14/06/12

Translated by Marina Carbó
Picture: Rosa Mascarell "Mnemosyne" (fragment) 
Gold, thread and egg tempera on panel

Towards excellence

‘’To do stupid things I decided better to do nothing. It’s better to do something well, anything, than mediocrely what is supposed to be good.’’
Alejandro Aravena, 2012


Based on an old saying, Jesus declared himself able to revive the dead but incapable of healing stupidity. Maybe idiocy, as Aravena argues, comes from doing things because they have to be done, without conviction, simply to avoid boredom or to go with the flow.

In the context of our own work, assessment of mediocrity or excellence should depend primarily on our standards, not on a general external protocol. Neither Cezanne, Van Gogh nor many other artists would have painted what they have, if they would have stuck with those guidelines. Not to forget scientists such as Galileo Galilei or Charles Darwin, which without we wouldn’t understand our world today.

What these artists and scientists have in common is that they kept on investigating and working withstanding social rejection. They continued going against the current because they believed in themselves and in the value of their work.

Both giving in to inertia and doing something different just for the sake of being unique without judgment, conviction nor aims, can lead us to realise too late that we have done nothing but stupid things.

Initially published in Spanish for EQUANIMA 31/05/12

Translated by Marina Carbó
Picture: Rosa Mascarell "Straight and Safe Way to Heaven" 
Gold, thread and egg tempera on panel.