Testimoni mut

Exposició de fotografia i poemes Testimoni Mut, de Dídac Martínez Aparisi, fotògraf (Gandia, 1969) i Josep Carles Català Castelló, escriptor i filòleg (Real de Gandia, 1977). Tasia, Russafa, València febrer-març 2013.

Vivim al segle XXI, però en una societat d'abans de la Il·lustració, una societat de servents que educa a servents, per molt que es parle de creativitat i emprenedors. Els sistemes educatius es basen en criteris d'eficiència desfasats dissenyats per a formar bons treballadors i bons soldats, es a dir, gent estúpida o que es comporte com a tal i no que done mal de caps als generals i encarregats. D'altra banda, ens fica baix l'avaluació de criteris externs i uniformes. Però una persona no es pot quantificar. Continuar emprenyats en fer-ho descartant alternatives no ens porta més que a sofriments personals, per que acabem sense creure en nosaltres mateixos i sense controlar la nostra vida.

A que ve açò a una exposició d'art? L'art es suposa que es un entreteniment, lluny de les coses serioses, un mon d'evasió. Açò si ens pensem com consumidors, però que passa si som els creadors? 
Un artista al seu taller, a la seva taula de treball, pot ficar-se metes i mesurar-se amb els millors de tots els temps, pot superar les seves debilitats dia a dia i aconseguir una veu pròpia. No necessita dels criteris d'un comité d'avaluació. Amb una mica d'honestedat amb si mateix, sap el camí que li queda per davant. Es lliure. 
Ara be, els mediocres, som capaços de superar l'enveja que ens donen aquestos esperits excel·lents? Mirant les fotografies de Dídac m'admirava del seu ull capaç de captar la bellesa i el sentit de les coses més quotidianes, de aquelles que passem pel costat i no ens adonem. I quan Josep Carles va ficar veu a les imatges, ja no podia creure com semblant simbiosi era possible. La poesia es el llenguatge secret de les coses, algú va dir, i es cert que Josep Carles ha estat capaç de revelar-nos eixe llenguatge. 
Els bancs del parcs i els racons de la ciutat han deixat de ser testimonis muts. Ja no els vorem igual des de que Dídac i Josep Carles es han fet veure que estan ahí i que tenen coses a dir, que donen que pensar. I això es l'art: una crida als sentits que ens desperta, donant-nos al mateix temps que pensar.
Diuen que els artistes son aquells capaços de viure la relació íntima entre el seu interior i l'interior de les coses, més enllà del que a simple vista veiem la resta dels mortals. Però podem dependre a mirar així, es un exercici de voluntat anar més enllà del obvi i penetrar la superfície del que ens envolta. Es aquesta una acció que modifica la nostra percepció i alhora ens canvia a nosaltres mateixos, ens “dilata l'ànima” dirien els antics. 
No se si seria una utopia voler entrar al segle XXI ja d'una vegada, deixant enrere educacions de senyors i servents. Construir una societat de persones que sàpiguen ficar-se metes i superar-se, que tinguen judici i criteri propi, que siguen valents per donar la cara del que fan i que siguen capaços de valorar l'excel·lència allí on la vegen, i aplaudir-la. Una societat de bons artistes com a bons ciutadans. 

El Col·lectiu Obertament ha apostat per una educació diferent, una educació que eix de dins i no ve regulada de fora, que demana persones actives i no boles de fang llestes per a donar-los forma. Un exemple que deuria condir a tots els centres d'ensenyament, per que de persones lliures, de persones que saben i poden emetre els propis judicis, es des de l'única base que es pot crear una societat democràtica.  

A les nostres mans està. 

Rosa Mascarell, febrer 2013

Tant Dídac com Josep Carles son membres i treballen amb el Col·lectiu Öbertament, una associació, sense anim de lucre, integrada per persones creatives afectades per una malaltia mental i que utilitzen l'art i la creativitat com a forma d'expressió, comunicació i acció social. Amb aquest col·lectiu, Dídac Martínez va participar com fotògraf i editor digital a l'exposició "FUNAMBULISTES, llum i obres de la malaltia mental" l'any 2012 al MUVIM.

Josep Carles Català es a més a més membre del grup Saforíssims.

Blog de Dídac Martínez: http://dedidacfotosgandia.blogspot.com.es/

Blog de Josep Carles Català: http://rapsodiasonora.blogspot.com.es/

Blog del Col·lectiu Öbertament: http://colobertament.blogspot.com.es/

Attrited Roads

Never look down to test the ground before taking your next step; only he who keeps his eye fixed on the far horizon will find the right road. 

Dag Hammarskjöld

Hammarskjöld was according to president Kennedy ‘the greatest statesman of our century’.

The industry needs obedient labour with applied intelligence to the received order- not more, not less. According to this necessity the education system prepared adequate workers. However, the industry on one hand began to robotise itself and on the other it started shifting into emerging markets.

Our contemporary society of thought based on communications technology doesn’t need obedient labourers anymore- maybe still loyal soldiers- it needs individuals with ideas. The problem is that our education system continues forming such compliant workers. For the industry it’s essential that no error is committed and that’s how the young are trained: errors lead to failure, deviations towards expulsions.

This means that we turn to our job at this point in time without applying the risk of having new ideas, with fear of stepping on new grounds. With fear to decide outside the attrited roads. 

Initially published in Spanish for EQUANIMA 29/03/12

Translated by Marina Carbó

Picture: Rosa Mascarell "Simbiosis" (fragment) 

Gold, thread and egg tempera on panel